No tirar la tovallola

“Som de la idea que quan vols alguna cosa has de lluitar per ella i no rendir-te mai.”

Bé, doncs, la nostra història és aquesta. Em diuen Sandra, actualment tinc 41 anys i hem aconseguit a la nostra segona nena, la primera va ser en un altre centre als 37 anys , i la segona a Embriogyn; la història és llarga, però ningú diu que és un camí fàcil, ni ràpid, ni si encertaràs a la primera o a la segona.

El meu marit i jo ens vam conèixer ja amb 35-39 anys. Vam intentar l’embaràs des dels primers mesos quan vam estar segurs de ser la parella que volíem per compartir la nostra vida (els dos érem divorciats i sense fills). Ens vam fer les proves que ens van dir i tot va sortir bé. Van passar 6 mesos de no aconseguir l’embaràs i encara que era poc temps, vam parlar de fer una invitro perquè no volíem esperar mes , ja que pensàvem que l’edat podria ser un factor en contra. Així que, en aquell moment, més que pensar que necessitàvem ajuda, va ser per iniciativa pròpia, però més endavant…

I LA VEM FER. Resultat: molts òvuls, 22 aconseguits, vam quedar que ens implantarien dos òvuls a dia 3, donat el resultat, vam pensar que havia sigut un procés ràpid; el més incòmode, les punxades diàries etc. Però tot es va fer amb il·lusió, amb por d’obtenir un negatiu, però molt optimistes; al ser el primer, i davant els resultats estàvem segurs de tenir un positiu. Els òvuls sobrants els van congelar per properes vegades.

A nosaltres la primera vegada no ens va afectar en res, no va resultar difícil, ho vam dir només a la meva família, perquè la família del meu marit en aquests aspectes no sabíem com anaven a reaccionar així que no vam dir res fins que vam obtenir el positiu.

El més difícil de portar per a mi i el marit va ser l’espera al fer la beta, els dies interminables que no passaven ni a la de tres, el fet d’anar cada dia al bany i mirar si hi havia algun rastre de sang que ja ens tires la il·lusió per terra. Però el dia de la beta va arribar en forma de positiu. Super contents quan vam veure el resultat de la beta, va ser el moment més bonic de tot el tractament, és clar. A la clínica hi vam anar un cop més per confirmar que hi havia embrió, que hi havia batec de cor i ja no vam tornar-hi més.

D’aquest embaràs va néixer la nostra filla, la Laia; el nostre somni es va fer realitat. Tot era felicitat, fins que als 5 mesos va néixer la nena, això ja és una altra història, molt llarga d ́explicar. Gràcies, com diem nosaltres, als metges i a la ciència la nena va tirar endavant; avui dia té 4 anyets i és la nostra princesa (ara la gran).

L’any següent, quan més o menys jo psicològicament vaig estar preparada, després de tot el que vam passar amb la Laia, vam voler donar-li un germanet/a: Vam fer una transferència amb 3 òvuls; no és que estiguéssim segurs de tenir un altre positiu, però si és veritat que jo anava més nerviosa, al ser congelats, no les tenia totes de que aniria bé i, de fet, el resultat va ser negatiu. Vam esperar uns mesos i vam tornar a intentar-ho, amb resultat de POSITIU, però va durar poc la il·lusió. Vaig tenir un avortament amb raspat a la setmana 10, va ser molt dur, doncs no hi penses que et pot passar a tu. Anàvem pensant i espantats en un altre part prematur, però no un avortament.

La clínica ens va dir: pura casualitat, no té perquè tornar a passar, encara ens quedaven dos òvuls i vam tornar a insistir; resultat NEGATIU.

Som de la idea que quan vols alguna cosa has de lluitar per ella i no rendir-te mai. La família, sobretot la meva, em deia que ja teníem una preciosa nena i que després de tot el passat, perquè insistir-hi, millor deixar les coses com estaven, que no feia falta patir més, però teníem clar que no volíem que la Laia fos filla única. Així que després de parlar-ho molt, perquè ja és dur psicològicament, i també s’ha de dir econòmicament, tot influeix.

Com vam arribar a Embriogyn? per casualitat!!!! I beneïda casualitat. Va ser a través d’internet; en un foro vaig trobar un comentari que parlava del Dr. Feliu i la Dra. Vives, i donaven l’opinió, i llavors vaig dir, però si hi ha un altre centre aquí a Tarragona, així que per correu electrònic em vaig comunicar amb ells. Els hi exposava el meu cas i feia les típiques preguntes sobre què en pensaven, preus etc.. Em va contestar l’Imma , i una contestació que va donar-me peu a fer-ne unes quantes més i sempre vaig rebre una bona contestació.

Vam concertar una entrevista, ens va atendre la Dra. Vives i l’Imma, ens va explicar el procés. Vam parlar també amb l’Imma personalment, vam estar molta estona amb ells, els vam portar tota la documentació i proves que teníem i ens van donar la seva opinió: Vam sortir súper, súper contents, perquè ens van atendre amb caliu, amb molta humanitat des del primer peu que vam posar al seu centre.

En fi, vam decidir tornar-ho a provar, així que vam fer el tractament a Embriogyn perquè estàvem segurs que ens ajudarien, que volien tenir bons resultats, que eren humans i que s ́implicarien amb nosaltres. I així va ser, vam fer l’estimulació, el procés… bé, jo sí vaig estar més neguitosa, perquè em feia por tenir un altre avortament, o un altre negatiu, però la il·lusió no la vaig perdre mai. El meu marit no és molt de parlar així que tocàvem el tema però poc. Aquesta vegada va ser més dur, pel fet del que ja ens havia passat, no pel procés en sí.

Va arribar el dia de la transferència i va tornar el temps de l ́espera, el pitjor de tot per a nosaltres, sobretot per a mi. Penso que és el pitjor dels tractaments, no les punxades, ni haver d’estar prenen-te la diferent medicació etc… el pitjor per nosaltres eren les interminables esperes… però va arribar el dia, ens vam fer un clear blue i…sorpresa, POSITIUUUUU. Aquesta vegada vaig plorar com una magdalena, dons era tan desitjat , i a la primera altre cop. Ho vam aconseguir que vam pensar que era massa bonic.

Vam anar a la eco i ens van confirmar el positiu però ja ens van dir que alguna cosa no anava bé. Va venir la decepció, el no entendre res, el pensar altre cop no, per què a mi altre cop etc.

Ens anàvem fent betes i pujaven però l’embrió seguia sense sortir, i quan es va veure era tant petit que no era viable. Al final l’embaràs va acabar en un altre avortament crec que a les 8 setmanes.

Van ser moments molt frustrants, i de sentiments trobats, entre culpabilitat i buscar motius.

Van passar uns mesos i sempre vam estar en contacte amb ells. Fins i tot ens va trucar el seu psicòleg per si necessitàvem parlar amb ell, però jo sóc una persona que prefereixo guardar-me les coses per mi, però es va agrair la seva preocupació, fins en això ens van demostrar que eren un equip de persones súper humanes.

Bé, quan ja vaig estar una mica més tranquil·la, i com que ens quedaven un òvuls encara, vam pensar anar a per l’últim intent, pensant que perquè no un altre positiu. Altre cop tornar amb el procés, però en cap moment vam perdre la il·lusió. Resultat d ́aquesta nova transferència, NEGATIU. Una altra desil·lusió, no guanyàvem per sentiments trobats.

Llavors va arribar el moment d’asseure’ns amb la doctora i l’equip i mirar què podia estar passant, què es podia fer etc. Sempre ens van dir que no busquéssim culpables doncs no n’hi havia, però quan has tingut dos pèrdues i tants negatius, és impossible no pensar que tu ets la culpable, que alguna cosa fas malament.

Ens van proposar fer-nos estudis genètics, i nosaltres vam dir que tot el que fos necessari si era per trobar el perquè. Vam fer vàries proves, tot el que ens van dir, resultats, jo tinc dèficit de proteïna C, mala coagulació de la sang i inversió pericèntrica del cromosoma 13 (genètica). És clar, era com si ens parlessin en xinès. Es va parlar amb un genetista i va explicar el que era i què significava. En resum, la inversió que tinc al cromosoma 13 dóna com a resultat avortaments, parts prematurs, malformacions fetals, mort súbdita del nadó etc. ( és el cromosoma que a les dones es tracta l’embaràs). Així que es va deduir que el problema venia d’aquí.

Gràcies a la insistència del centre vam trobar el possible motiu, si ells no s’haguessin preocupat potser ara encara estaríem igual.

Llavors vam decidir donar-nos un temps, doncs costa de païr, el saber que tu tens el problema i que per culpa teva perds els nens. Vam decidir deixar-ho córrer, per què tornar a passar pel mateix, no?

El primer que vam fer va ser fer la genètica a la nena i ella no va heretar aquesta anomalia al cromosoma, per això segurament està entre nosaltres.

Va passar el temps i no negaré que el pensar que no tindríem un altre nen em mortificava; mirava a la Laia i pensava, quina pena, serà filla única, i em sentia culpable. Per altra banda, hi havia dies que em deia, jo no he tirat mai la tovallola en res, i ho faré en això que es tant important per a nosaltres?

Va ser una temporada d’ara sí ara no. El meu marit, quan li treia el tema, em deia que no volia que jo patís més, doncs, al cap i a la fi, ells ho pateixen però no de la mateixa manera que la dona, però que si jo algun dia decidia tornar-hi, si econòmicament poguéssim tindria el seu suport.

Dia sí i dia també, jo no m’ho treia del cap, no ho deia a ningú, però sempre estava present.

La força ens la va donar la nostra nena, doncs va arribar un dia que els seus amiguets van tenir el seu germanet, i ella un dia em va dir: mama i per què jo no puc tenir un germanet? Per què els meus se’n van al cel? I em va trencar el cor. Vaig intentar explicar-li que la mama tenia una coseta que feia que els petitons anessin al cel però com li expliques això a una nena de 3 anyets, ella només volia un germanet/a.

Em va donar la força per tornar a la lluita i va ser quan vaig parlar amb l’Imma i li vaig preguntar què es podia fer, quina opció em podien donar ells, si hi havia algun tipus de tractament que podíem fer amb unes mínimes garanties. Em va dir que em trucaria quan haguessin trobat la millor solució.

Va arribar el que buscaven, ens van donar una possible opció: fer un invitro però amb òvul de donant. Ens van explicar en què consistia, com ho faríem, amb òvul d’una noia més jove, totalment sana, físicament semblant a mi, així el problema genètic ja no hi seria, i per la coagulació em punxaria heparina per fer més líquida la sang, doncs encara que tinguéssim motius no sabíem realment quin dels dos motius era el que feia que perdés els bebés.

Ara va arribar el moment d’asseure’ns la parella i parlar-ne ja que n’has d’estar segur. L’esperma és del marit però l’òvul no era meu. Els dubtes aquí ja eren diferents: i si no s’assembla en res a mi? Realment pensaré que és fill meu? Perquè d’ell sí que ho és, però, i meu o meva? Realment l’estimaré igual? Podeu fer-vos una idea de les mil preguntes que poden passar pel cap en aquells moments? Però sabeu, llavors em vaig fer les preguntes però al revés. El més important era tenir un altre fill, què més dóna de qui és l’òvul? Qui li donaria la vida? Qui el cuidaria? Qui li donaria una família, un caliu, l ́estima, etc. Jo, no? Doncs és clar que seria meu o meva, és clar que me l’estimaria igual.

Després de pensar-ho molt, vam fer-ho, però aquesta vegada no vam dir res a ningú. No per a res, sinó per no tenir pressió, per estar el més tranquils possible, el no saber que et preguntarien cada dia alguna cosa, i, principalment i particularment, perquè no volia fer patir més als meus pares i germans, ja que ho havien passat fatal cada cop que jo perdia els bebés, perquè encara que jo no deia res, sabien com patia.

Sempre ens deien que ja teníem a la Laia, que no ho tornéssim a intentar, que ja en teníem una i gràcies que estava sana després de les seqüeles que hagués pogut tenir, que no tentéssim a la sort, que si havia passat tot era per algun motiu etc. Però el desig de tornar a ser pares podia més que tot això.

Vam tornar a posar-nos a les mans d’Embriogyn, i quan van tenir clar quina era la millor donant per a nosaltres vam començar. Aquesta vegada el procés va ser molt més senzill; no vaig haver de punxar-me ni res de res, mínima medicació, va ser amb cicle natural totalment, i ens van dir que intentaríem anar a blastòcits. Així que ens vam posar a les seves mans, tot sabent que ho aconseguiríem; ells per la seva professionalitat que en tot moment ens van demostrar i que per això ens vam animar també, perquè teníem tanta confiança amb ells que sabien que ho aconseguiríem; ens van tornar la il·lusió ells i la nostra nena.

Ens trucaven cada dia per dir-nos com anaven els nostres embrions, fins que ens van trucar i ens van dir que havien arribat a blastòcits i que havia arribat el dia de fer l’implantació. Aquest dia va ser el dia de més nervis de tots els tractaments, doncs sabia que seria el definitiu, teníem tota l ́esperança posada en ells.

Vaig començar a punxar-me l’heparina un mes abans, em van fer la transferència el dia 29 de Juny del 2012. Després de la transferència, ens van ensenyar a l ́ordinador el procés dels òvuls fins arribar a blastòcits, i vam veure com es dividien dia a dia fins arribar al dia de la implantació. Va ser súper emotiu, pensar que allò seria el nostre nen o nena …. i ara tornava a tocar esperar………. El dia 13 de juliol va arribar el moment de saber el resultat. Resultat POSITIU. Com ens vam sentir..,ufffffffffff! Contents, súper contents, jo plorant per no variar, no podia creure-ho, ho havíem aconseguit, altre cop, un altre positiu, vaig trucar immediatament a la clínica i els vaig dir que havia sigut positiu i em van donar data per la eco.

Fins que va arribar el dia, van ser dies molt durs, perquè pensava: i si ja no hi és? I si l’embaràs s’ha parat? I si el torno a perdre? I si neix altre cop als 5 mesos?

En fi, només podíem esperar. Un dia la Laia a l’ascensor li va dir al seu pare: papa, saps que la mama té un bebé a la panxa? Ens vam quedar ko els dos perquè no havíem dit res de res a ningú i molt menys a ella, perquè en el segon avortament s ́ho va passar molt malament, però ens va dir: tranquils que aquest bebé no anirà al cel. Apa, altre cop a plorar com una magdalena…jajajaja! Llavors, vaig dir-li al meu marit: no sé com ho ha sabut però sí sé que aquest cop anirà bé, els nens tenen un sisè sentit.

La setmana següent, ens van confirmar que l’embaràs anava bé, vam veure l’embrionet, es va sentir el batec del cor i la nostra nena estava amb nosaltres i va veure al seu futur germanet o germaneta, i la seva cara de felicitat, valia tot el patiment que havíem tingut fins aquell dia.

Vam fer les ecografies més importants a Embriogyn perquè volíem estar a les millor mans, i estic convençuda, avui en dia, que no ens vam equivocar en cap moment al escollir aquest centre.

El millor de tot això són les nostres dues nenes: la Laia que va néixer al 08/08/08 i l’Ariadna que va néixer al 13/03/13.

Què pensem de la reproducció assistida? Que és la vida, que es la solució, la felicitat i la il·lusió de molta gent per a poder aconseguir el seu somni: un fill, el més bonic que et pot donar la vida, pel que val la pena lluitar i lluitar, que val la pena plorar i riure, que, per molt que tinguis ganes de tirar la tovallola, et dóna la força per tornar a recollir-la.

Per a mi la reproducció assistida és Vida, i en el nostre cas es diuen Laia i Ariadna.

Només em falta donar les gràcies i mil gràcies a tot l’equip d’Embriogyn des de la primera a la última persona que forma aquesta gran família. Són un equip humà que es preocupen per aconseguir el somni de les persones i que anteposen aquest desig als diners. Nosaltres podem donar fer, doncs en tot moment, ens hem sentit molt arropats per ells, al llarg de tot el recorregut, un recorregut que no ha sigut fàcil, però que amb ajuda ha sigut productiu.

I a les persones que esteu a la recerca, només us podem dir que lluiteu pel que voleu, el somni es farà realitat. Si falla un cop torna-hi, no tireu mai la tovallola, després de la tempesta sempre hi ha un dia que sortirà el sol, i el sol serà el vostre fill.

Jo sóc moderadora d’un foro d’embaràs i moltes noies que estaven en contra de la reproducció assistida, després de saber la nostra història, s han donat l’oportunitat, i moltes ho han aconseguit. Altres continuen en l’intent, però, el més bonic, és rebre un correu electrònic (perquè són d’altres parts del món) o una trucada, si són d’aquí, i que et diguin que és POSITIU i que gràcies, ho hem aconseguit gràcies a la reproducció assistida i a la teva història. Espero que, com a moltes d’aquestes noies, us ajudi a alguna de vosaltres.