Vivint el dia a dia

“No vam pensar massa en el futur, sino en el dia a dia per anar superant cada etapa.”

Com va començar tot?

Volíem ampliar la família, erem pares ja d’un fill no biològic i ens vàrem plantejar el buscar ajuda per fer-ho.

Com us vàreu sentir quan vàreu saber que havíeu de buscar ajuda. Us va costar donar el pas?

Vàrem intentar-ho durant dos anys sense ajuda i no vàrem tenir resultat, i ja teníem els dos una edat que suposava encara una preocupació/handicap més. A data d’avui buscar ajuda de profesionals és quelcom més habitual i no ens va suposar cap tipus d’angoixa. Evidentment, sempre respires a fons quan has d’obrir-te per tal d’exposar una situació personal – de parella que et preocupa, però teníem molt clar la fita on volíem arribar. No ens va costar donar el pas, erem conscients de la nostra situació.

Com va ser aquest procés: vàreu mirar altres centres?

Ens varen donar molt bones referències profesionals i sobretot humanes de l’equip d’Embriogyn, i ens vàrem anar a informar únicament allí en base aquestes referències, que podem dir que són una realitat.

Quins criteris van ésser importants per vosaltres per decidir-vos?

1er. Profesionalitat
2on. Humanitat – caliu
3er. Proximitat i facilitat organitzativa (força important per nosaltres doncs treballem tots dos).

Va canviar la percepció que teníeu al principi i la que vàreu tenir quan vàreu parlar amb els diferents metges i professionals?

No, es varen complir.

Com va ser el procès de tractament?

Dur, el procuràvem viure amb el màxim escepticisme, és a dir, intentant controlar la il·lusió que suposa anar a buscar un fill, fer el tractament sense pensar massa en el futur, sinó en el dia a dia i anar superant cada etapa. D’aquesta manera, al intentar no crear-nos expectatives – dins del possible- no ens pressionàvem més del que ja suposa tot el tractament. D’aquesta manera afegint el posar-nos límit dels cops que com a màxim ho intentaríem, ens va fer que ens “controléssim” força bé a nivell emocional, teníem clar que és quelcom volgut, que no volíem que pogués suposar situacions més dures de parella més enllà del que suposa tot el procés.

Vàreu necessitar suport? O creieu que si n’haguéssiu tingut tot hagués anat millor?

No, el suport ens el donàvem un a l’altre.

Vàreu passar moments durs, de dubte, de ganes de tirar la tovallola?

La veritat és que no. Els metges d’Embriogyn ens varen informar molt clarament de les possibilitats i opcions que teníem, ho vàrem interioritzar molt bé – el saber on estàvem i el que podia passar-, i per altra banda, nosaltres sabíem quants cops com a màxim ho intentaríem, el desgast emocional és important i teníem clar aquest punt (això no vol dir que se’ns trenqués el cor els dos cops primers que no va tirar endanvat).

Us va ajudar parlar amb altres parelles que ja havien passat pel mateix?

No vàrem parlar amb cap parella. Com a dona sí que una amiga em va explicar una situació similar que havien passat dues amigues seves, però teníem clar que cada parella és un món.

Us imaginàveu que després de la vostra lliuta ho podríeu aconseguir?

Si.

Us ho imaginàveu així?

Sí, i estem molt contents i agraïts.

Quin ha estat el millor moment, i el pitjor?

El pitjor la segona pèrdua d’embaràs. El millor, quan va tirar endavant l’embaràs que ens va portar els nostres petits als nostres braços.

Mentre fèieu el tractament, el vostre entorn ho sabia?

Només els pares i germana per part d’un de nosaltres; necesitàvem d’ells la logística amb el fill que ja tenim. Enteníem que al voler donar suport sempre es pregunta, i quan estàs trist si no surt bé no tens masses ganes de parlar-ho, almenys nosaltres, en el nostre cas ho preferíem passar tots dos sols.

Què penseu de les tècniques de reproducció assistida?

El món sembla que en alguns temes tiri enrera, respecte aquesta part de la medicina creiem que són un avanç important per ajudar a les parelles a fer realitat el seu somni: ser pares. És impresionant i de gran responsabilitat l’exercici de les tècniques de reproducció tant a nivell ètic com professional.