Un llarg camí

“Si no hagués estat per tot el que hem fet en el moment en que ho hem fet, ara no el tindríem a ell.”

Em dic Judit, tinc 34 anys i des de fa un any soc MARE.

Des de que tinc ús de raó sempre he desitjat formar una família. Tenir un marit, un piset, una feina que m’agradés i molts fills. Sempre he dit que m’agradaria tenir tres fills i abans dels 30!

Sóc una persona que sempre he aconseguit el que m’he proposat en el moment en que ho he volgut. Era una bona estudiant i sense gaire dificultats vaig acabar els meus estudis de magisteri i, entremig, el carnet de conduir. La feina, la important, va arribar una mica més tard, però per fi vaig començar a treballar de mestra d’educació infantil. Dos mesos després d’acabar una relació de cinc anys vaig conèixer el Josep Maria, l’home de la meva vida, amb el que vam trigar un any i mig a viure junts i un any més a casar-nos. Estàvem casats, enamorats, rodejats d’amics i família que estimàvem i només teníem 23 anys jo i 29 anys ell. Tots els objectius que m’havia marcat a la vida els havia aconseguit. Ara quedava el més important: ser mare.

La meva idea era que en poquíssim temps em tornaria a quedar embarassada i que la meva amiga i jo passejaríem juntes amb els cotxets de bebés pel poble. Havia de tenir una altra oportunitat. Tothom ens deia que era normal tenir un avort en el primer embaràs.

Van passar les setmanes i els mesos. Res. A finals d’agost va néixer la nena de la meva amiga i, intentant dissimular la meva tristesa, la vam anar a veure a l’hospital. Havia de ser jo la que estava estirada en aquell llit amb un bressol al costat i amb una felicitat absoluta! Però no, la realitat era ben diferent. Em sentia buida, estúpida, trista… immensament trista.

Va passar un any des del raspat i vam decidir començar a buscar solucions mèdiques i a trobar possibles causes a la nostra situació. Això em va ajudar a refer-me i va suposar una injecció de positivitat i optimisme als meus dies que, a més a més, a causa de la meva feina, eren plens de contacte amb nens i nenes petits i papes i mames feliços. Això era el que veia jo: que tothom era feliç menys jo, que em sentia la persona més desgraciada del món.

En tot aquest any el Josep Maria va ser clau en la meva recuperació anímica. De fet, la idea d’anar al ginecòleg va ser seva. Primer em consolava i em donava suport però després, quan va veure que inclús la nostra vida social amb els amics s’estava ressentint em “renyava” i m’obligava a sortir, a tirar endavant. I en els dies dolents tornava a posar la seva espatlla on em recolzava i podia desfogar-me en forma de llàgrimes, sense cap tipus d’explicació. De dilluns a divendres jo era una persona normal, que anava de casa a la feina i de la feina a casa. Però els caps de setmana em tancava en una gàbia per no veure ningú que em pogués fer mal: una noia embarassada, un cotxet de bebè, unes mames mirant com jugaven els seus fills al parc…

Les proves mèdiques en una clínica de fertilitat van detectar un baix nombre d’esperma en el Josep Maria i, a més a més, de baixa qualitat. Jo estava perfecta. La solució que ens van donar era fer una fecundació in vitro. Com que érem joves i no hi havia cap altra complicació, el ginecòleg crec que va donar per fet que seria cosir i cantar. Encara recordo les primeres punxades de Puregón amb les “xeringues de ionqui” que deia jo (encara no hi havia aquell llapis administrador de dosis) que em posava el Josep Maria cada vespre.

Ho fèiem amb una il·lusió tremenda. A la vegada jo m’estava preparant les oposicions i ja feia les meves càbales: a l’estiu seria funcionària i estaria embarassada!!

I si, vaig ser funcionària però no, no em vaig quedar embarassada. El tracte final amb el ginecòleg i el personal de la clínica en general després del resultat negatiu de les anàlisis no va ser gens bo, més exactament, va ser decepcionant i vam sortir d’allí tristos, enrabiats i amb ganes de tirar la tovallola. La via mèdica va quedar tancada. Econòmicament tampoc ens ho podíem permetre, ens hi vam deixar els estalvis i el pitjor de tot: les il·lusions.

Vaig necessitar uns mesos per refer-me i va ser quan vaig començar a insinuar al Josep Maria la idea d’adoptar. Negat en banda. La seva teoria era que érem joves i que encara podíem aconseguir tenir un fill biològic i que, a més, ell no estava disposat a fer cap “paripé” davant d’una gent que havien de decidir si érem aptes o no per ser pares. Me’n recordaré tota la vida d’aquesta conversa i de la meva resposta: “I què prefereixes: acabar amb 80 anys sol havent estalviat una paperassa i un paripé, si, però sol; o esforçar-te durant un temps fent aquestes gestions però tenint finalment un fill?” Va callar. Em sembla que alguna cosa va fer “click” al seu cervell. Però si no estàvem d’acord… no hi havia res a fer.

En aquella època i, aparcant la idea de l’adopció, ens vam apuntar a les llistes de fecundació in vitro i d’inseminació artificial de la Seguretat Social a l’Hospital Clínic de Barcelona. Teníem una amiga ginecòloga allí i ens va ajudar a moure els papers. La nostra cara quan ens van dir el temps d’espera debia ser un poema: uns 2 o 3 anys! Una eternitat per una parella amb unes ganes immenses de ser pares! Una altra gerra d’aigua freda, semblava que era el nostre destí.

Però llavors es va encendre una llumeta en la foscor del túnel en el qual s’havia convertit el nostre camí cap a la paternitat: els funcionaris teníem subvencionat un determinat nombre de tractaments de fertilitat! Aquesta sí que podia ser la via per ser pares! Si el tema econòmic no era cap impediment, jo estava disposada a patir de nou el calvari de les agulles i del que calgués.

Així va ser com vam a anar a parar, recomanats per uns coneguts, a Embriogyn, a la consulta del Pere. Recordo que la clínica encara estava a la Plaça Jacint Verdaguer. Allí vam tenir la primera visita. Li vam portar el nostre “currículum” ginecològic i ens va exposar la seva postura. Volia fer-nos de nou totes les proves necessàries i posar en quarentena aquella mala experiència a l’altra clínica de fertilitat.

No recordo exactament quant de temps va passar fins que finalment ens vam decidir a tirar-nos a la piscina però encara vam trigar uns mesos. En tot aquest temps el meu estat d’ànim tenia bastants alts i baixos, però predominava encara la tristesa i la ràbia. Ràbia de veure com ens envoltaven els fills i filles dels nostres amics i tristesa de veure que jo no podia complir el meu somni i que la gent que em rodejava era un món ple de diversió i felicitat i el meu era un raconet de món petit, fosc i trist, molt trist.

Per fi ens vàrem decidir. Teníem sis intents d’inseminació artificial i quatre de fecundació in vitro. Tot i que per mi, el fet de no pagar aquests tractaments de la meva butxaca era un regal, trobava molt injust que dones o parelles que perseguien el mateix somni que nosaltres haguessin de pagar per aconseguir-ho.

Les primeres proves van determinar que els dos estàvem perfectes. El fet que el Josep Maria hagués canviat de feina feia un temps, amb un horari normal i sense estrés, va fer que el seu esperma canviés i ara fos de molt bona qualitat. I jo, aparentment no tenia cap anomalia, era jove i ja m’havia quedat embarassada de forma natural una vegada.

Tractament recomanat: inseminació artificial. Resultat: negatiu. Les paraules del Pere van ser premonitòries: “Aquests casos o són molt fàcils o són molts difícils”. Endevineu quin va ser el nostre?

Segona inseminació. Resultat: negatiu. Les dosis de Puregón que m’injectava no eren molt altes perquè la meva constitució prima i el meu baix pes no ho permetia. Els meus ovaris no albergaven més de nou o deu fol·licles en total. Tampoc res fora del normal.

Tercera inseminació. Resutat: negatiu. La part positiva era que les punxades ja des de la primera inseminació les feia amb el dispensador i ja no feien mal.

Arribats en aquest punt la Cèlia ens va recomanar parar i fer una xerrada amb la psicòloga de la clínica. Me’n recordaré sempre que va ser un dissabte al matí del mes de febrer just abans de fer una calçotada amb tota la colla i els respectius fills i filles, que cada vegada eren més. D’aquesta xerrada vaig treure una conclusió que em va alleujar molt: era normal sentir-me com em sentia. Jo ja pensava que ser mare s’havia convertit en una obsessió però ella va tenir els seus arguments per treure’m aquesta idea del cap. Era normal estar trista, sentir desesperació, plorar, estar incòmoda en certes situacions. Aquella calçotada la vaig viure d’una manera una mica diferent.

Vam descansar, vam fer “vacances” d’Embriogyn i quan el meu cos va descansar (miraculosament el meu cap encara tenia energia!) vam tornar a la consulta del Pere. Tiraríem endavant la fecundació in vitro. El tractament era més llarg i la punció el feia més agressiu pel meu cos però ja havia passat per una anys enrere i estava disposada a tornar-ho a intentar. Il·lusions: totes les del món. Esperances: totes les que calguessin. Possibilitats: esperava que moltes més de les que deien les estadístiques, potser perquè sempre he sigut més de lletres que de ciències.

Però allí m’estava esperant el MALEÏT Predictor amb la seva única i MALEÏDA línia rosa. Somnis, il·lusions, plans, esperances… totes es van ensorrar com un castell de cartes. Tot l’esforç, totes i cadascuna de les punxades, de les inhalacions, del repòs, del suport dels amics, família i companys de feina… TOT… per RES.

Ara sí que veia que potser el meu somni no es compliria mai. Ara sí que li veia les orelles al llop. Ara sí que el conte de la meva vida no tindria mai un final feliç. I començava de nou el més gran dels perquès: per què a mi?

Malgrat tot, hi havia una lectura positiva: el nostre matrimoni s’havia enfortit. Les batzegades que havíem sofert no ens van fer minvar els lligams que havíem teixit durant aquells anys de lluita, ans al contrari: ens vam fer forts, ens vam donar la mà tant per eixugant-nos les llàgrimes com per donar-nos embranzida en els moments més difícils.

 

El Josep Maria era el meu pilar i només al seu costat em sentia protegida, compresa. Seria injust dir que només em sentia estimada per ell perquè tant la nostra família, els amics i les meves companyes de feina van mostrar-nos tot el seu suport i el seu saber estar, tot i que també eren els que més rebien les meves males cares i la meva inestabilitat anímica.

Vam agafar forces de nou i amb el consell del Pere, la Cèlia i la Imma van escollir una última via. No seríem nosaltres qui ens impedíssim ser pares! Faríem una fecundació in vitro amb òvuls de donant. Després dels resultats negatius obtinguts fins ara van veure que potser jo tenia un problema. Els ovaris fabricaven pocs òvuls i, a sobre, de mala qualitat. Segons el Pere, si una dona al llarg de la seva vida fèrtil podia produir mil òvuls i tenir trenta embarassos, jo en podia fer cinquanta òvuls i tenir un sol embaràs (les xifres me les invento, però la idea és clara).

No ens vam plantejar en cap moment cap debat ètic respecte al tema de la donació. Ni per mi ni pel Josep Maria suposava cap problema que genèticament aquest fill o filla no fós meu. De fet, la idea de l’adopció havia tornat a rondar-nos, ara ja amb un Josep Maria més convençut.

La tria de les característiques de la donant va ser molt fàcil i ràpida i després de la corresponent sincronització de les nostres menstruacions va començar un altre procés d’il·lusió i d’esperança. Aquest cop havia de ser el definitiu.

Les notícies sobre el nombre de fol·licles extrets a la donant van ser sorprenents, res a veure amb les meves modestes xifres! I uns dies després encara ens esperaven més bones notícies: teníem prou embrions bons com per congelar! O sigui que, en el pitjor dels casos, tindríem una altra oportunitat.

Per desgràcia, el pitjor dels casos es va complir. No em vaig quedar embarassada. Però teníem set embrions a punt de descongelar. El dia en què estava programada la transferència embrionària estava al carrer, sortia del banc de fer unes gestions. Em va sonar el mòbil. Era el Pere: “Judit, aquesta tarda veniu més aviat. Els embrions han explotat” . Explotat! Però què més ens podia passar?! Ja a la consulta el Pere ens va explicar que la tècnica de la vitrificació era nova i que dels vuit o nou que havien fet, érem els segons als que els hi passava. El destí de nou ens feia la burla.

Però no vam parar. Encara podíem buscar una segona donant. Aquesta vegada vam tenir també un bon nombre de fol·licles i posteriorment, d’embrions. La Imma, la biòloga, ens va aconsellar esperar uns dies més amb els embrions al laboratori per estar segurs de que em transferien els més forts, tot i que corríem el risc de perdre’n algun. Ens vam arriscar (diuen que el món està fet pels valents) i va funcionar. Vam aconseguir tenir dos super embrions a punt de ser gestats dins del meu úter. Ara només faltava esperar i creuar els dits de nou.

Aquest cop vaig optar per demanar la baixa i no anar a treballar a l’escola. Val a dir que tots em van recolzar i no hi va haver cap problema, al contrari. Recordo que em vaig llegir dos llibres en aquelles dues eternes setmanes d’espera i de repòs, que van coincidir pels volts de Sant Jordi.

I per fi va arribar el dia. Uf! M’aixeco, faig pipi en aquell indesitjable aparell anomenat test d’embaràs. Un nom molt irònic: per mi sempre havia estat un “test de no embaràs”. Esperem els cinc minuts pertinents. Ell, al lavabo. El Josep Maria i jo a la nostra habitació amb les mans agafades i les últimes esperances posades en aquella ratlleta rosa. Sona l’alarma del mòbil. Ja han passat els tres-cents segons que ens poden portar a la decepció més profunda o a la felicitat més extrema.

 

POSITIU! Crits, abraçades, petons, paraules desordenades, salts, llàgrimes. Un còctel explosiu de sentiments i emocions.

 

La primera trucada va ser al Pere: “Hem fet un primer pas”, van ser les seves paraules. Temps després vaig entendre aquesta frase. Però ja estava! Havia funcionat, aquella meravellosa donant que s’havia creuat a les nostres vides ens havia portat de nou la il·lusió, una il·lusió que ja donàvem per perduda.

En aquells moments va sonar el telèfon. Era el Llorenç, el director de l’escola. “Hola Judit, com estàs?” La pregunta era ideal i a mi em cremaven els llavis per donar la resposta: “Embarassadaaaa!!!”. No s’ho podia creure. Ell no sabia que justament aquell dia era quan m’havia de fer el test. Al cap d’una hora ja estava al cole, rebent petons i abraçades a la sala de mestres. I amb una “ordre” de la Teresa, la cap d’estudis: continuar de baixa almenys fins que em fessin la primera ecografia i veiéssim que tot estava bé. La meva intenció era incorporar-me de seguida a la feina però va ser impossible portar-li la contrària.

Bé, ho havíem aconseguit però les paraules del Pere em van fer tornar a posar els peus a terra després del meu viatge pels núvols. Era un primer pas. Calia esperar unes setmanes a fer la primera ecografia i comprovar que tot estava en ordre.

L’arribada a la clínica no va ser com totes les anteriors. El nostre somriure il·luminava la nostra cara i gairebé no passàvem de la porta per la inflor de la nostra felicitat. Un cop dintre, ja tornàvem a estar en aquella posició tan familiar per nosaltres. Jo, “espatarrada” a la llitera i el Josep Maria assegut a la butaca al meu costat agafant-me la mà. Davant nostre, aquell monitor que sempre ens ensenyava el meu interior físic, perquè el psíquic era molt difícil de contemplar i analitzar. Arriba el Pere i comença l’exploració. Sembla que aquest ecògraf és menys potent i necessitem utilitzar el de l’altra sala que és més potent. Canvi de consulta i primer ensurt. Tornem a fer l’exploració. Silenci. Més silenci. La cara del Pere feia pressentir que alguna cosa no anava bé. I es van complir les nostres sospites: el cor del nostre embrionet no bategava bé. L’ecògraf marcava que estava embarassada d’una setmana menys del que realment estava. Diagnòstic: 80% de possibilitats de que la cosa no anés endavant i esperar una setmana per confirmar o no les sospites. Malauradament les sospites es van confirmar. El Pere ens va plantejar les opcions que teníem: o esperàvem a esgotar l’últim sospir i confirmar que el cor del nostre embrió ja no bategava o em practicaven ja un raspat. Vam optar per la primera opció intentant-nos aferrar a l’últim respir tot i que les nostres esperances eren mínimes.

Res. Esperaríem que passés la Setmana Santa i em practicarien un raspat. Vam tenir una setmana per pensar, posar en ordre els nostres caps i els nostres sentiments. I els nostres passos ens van portar a l’ICAA, l’Institut Català de l’Adopció i l’Acolliment de Tarragona. Aquella petita, molt petita vida en el meu interior que s’anava apagant per moments ens va donar forces per continuar endavant.

A l’oficina de l’ICAA vam donar les nostres dades i ens van dir que ens trucarien per una primera xerrada informativa que es s’havia de fer en breu. D’acord, movíem una altra peça del gran trencaclosques en que s’havia convertit la nostra vida. Només ens quedava encaixar l’última peça. Però quina peça! Per què ens ho feia tant difícil el joc de la vida?

Havia arribat el dia del raspat. Estava sorpresa de mi mateixa de veure lo sencera que estava però era tan sols un miratge. Em feia la forta davant dels meus pares i del Josep Maria però quan vaig arribar al quiròfan, asseguda en aquella cadira de rodes, esperant per estirar-me en aquella llitera, em vaig desmuntar i no vaig poder parar de plorar. Recordo que una infermera em va preguntar si tenia por. Però no, no era això. Suposo que ja no podia més. El Pere ens va dir que farien una biòpsia de l’embrió per intentar esbrinar si hi havia alguna cosa o algun problema genètic i que ja ens trucarien per donar-nos els resultats. Al dia següent, encara a l’habitació de l’hospital, i després de que el Pere em donés l’alta, va sonar el meu mòbil. Eren de l’ICAA. Ja tenien data per la xerrada informativa. Es faria al cap d’una setmana.

Aquí vam donar per tancada definitivament la via dels tractaments de fertilitat. I els resultats de la biòpsia van ajudar a tancar aquest cicle: no hi havia resultats. L’embrió estava tan malmès que ja no el van poder analitzar. Fins i tot ens vam alegrar. Ara ja, si hi havia algun problema, no ho volíem saber.

Em semblava mentida, però encara em quedaven forces per començar una altra aventura: el camí de l’adopció. Però aquesta ja és una altra història i moooolt llarga.

Hem estat tres anys de tràmits, papers, inseguretats, pors, esperances i il·lusions (si, il·lusions de nou!). En aquest llarg camí hem conegut amics de viatge i altres professionals, com en el seu moment vam conèixer el Pere i el seu magnífic equip, que també ens han ajudat a ser pares.

I per fi, el 27 d’abril del 2012 vam arribar a casa amb el nostre fill, el Fraol, un preciós etíop, un bombó de xocolata d’onze mesos. Ara ja té 2 anys i, definitivament, és la peça que faltava en les nostres vides. Ens ha donat la llum que ha esvaït la foscor que ja regnava a casa nostra. Ja no sabem què faríem sense ell. Per això, per ell, pel Fraol, ha valgut la pena tot el que hem passat. Sempre diem que si no hagués estat per tot el que hem fet en el moment en que ho hem fet, ara no el tindríem a ell. Perquè el Fraol és especial, i sempre ho serà.

Ara puc dic que som PARES i que, definitivament és la major felicitat del món.

Gràcies a tots als que, en aquell moment, formàveu part d’Embriogyn i vàreu estar al nostre costat: els doctors Pere Feliu i Cèlia Vives, les biòlogues Imma Saumell i Teresa Planelles, la infermera Nadine i la recepcionista Sònia.